Hi ha un abans i un després de la
Tate Modern en l'arquitectura d'
Herzog & de Meuron. L'exquisidesa i precisió de les
obres dels anys 80's al 2.000 comença a desdibuixar-se i a descontrolar-se a partir d'aquest primer gran encàrrec, sovint aproximant-se perillosament a la pròpia caricatura (H&d'M copiant a H&d'M) -no és fàcil fer-se (molt) gran i seguir fent arquitectura excel·lent!-.
A la Tate, la proposta d'
Herzog & de Meuron era possiblement d'entre tots els
participants la més respectuosa amb l'
edifici existent: 1) mantenia la icònica
xemeneia de la central elèctrica; 2) treballava totes les
parts noves de la façana amb obra vista semblant a l'
original; i 3) l'espai principal del nou museu, el
hall, aprofitava la monumental sala de turbines. A més, en façana, 4) una gran
llanterna horitzontal situada a la coberta de la nau subratllava el 'retrobat' edifici a l'
skyline londinenc fent gala de la subtilesa contundent dels projectes pretèrits dels suïssos. Per contra, la potència de tots aquests elements citats contrasta, respecte a la relació que estableixen amb l'antic edifici, amb les neutres, impersonals i quasi anodines sales d'exposició (que podrien donar-se en qualsevol altre (bon) museu).
[a pesar de marcar aquesta inflexió -per mi clarament negativa- en l'obra d'
Herzog & de Meuron, la Tate Modern és una rehabilitació prou exemplar; un projecte que (re)aprofita i revaloritza l'edifici original i que no es pot concebre sense aquella pre-existència que alguns dels
gurus que varen participar en el concurs s'entestaven en dilapidar (
1,
2, etc.)]
[remenant per la xarxa m'he topat amb un
article de Jaume Prat sobre la Tate... que encara no he tingut temps de llegir]
 |
| [OMA (Rem Koolhaas), Tate Modern, concurs, London, 1994] |
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada