A continuació publico algunes de les referències que van sorgir dimecres comentant l'espai públic que proposava l'exercici de l'Asier O., amb 'cobertes' trepitjables de fusta.
[acabada de sortir del forn -si més no jo no el coneixia fins fa un parell de dies-, molt interessant la instal·lació The Pinch, a la primera imatge]
[O. Ottevaere & J. Lin, The Pinch (fase I), Shuanghe, Yunnan, Xina, 2013]
L'arquitectura de Lina Bo Bardi val un viatge a Brasil -imagino-.
Per visitar, entre d'altres, aquesta obra que ja fa força dies us vaig explicar: el SESC. Una infraestructura fabril que Bo Bardi salva de l'enderroc i reconverteix en el centre multiusos pel barri que l'hi havien encarregat. I ho fa entenent, aprofitant i fent entrar en valor tot allò que ja hi havia: carrers i metres cúbics coberts. Arquitectura industrial.
També construeix un edifici gegant -que personalment encara no m'ha acabat d'interessar-.
El carrer central (original) i el passatge posterior (un solàrium d'entarimat de fusta), orientat a sud, que passa per sota les esculturals passeres entre les dues torres, són dos espais públics excepcionals, que no necessiten de massa explicacions per captar-ne la vàlua. Dos passatges que no depenen d'invents sobre-dissenyats -tan malauradament habituals en les nostres latituds- per esdevenir espais públics molt reeixits.
[en aquest post només hi ha imatges dels carrers; les naus, que són brutals, mereixeran un altre article a part; l'edifici mastodont, de moment, no]
[més informació d'aquest projecte aquí: 1, 2G, 3, 4; i algunes ressonàncies contemporànies imprescindibles: 1, 2]
[dilluns començarem amb una sessió conjunta a la CB4 i seguirem posteriorment a la 2.1; la Jenny R. explicarà el seu projecte com a representant del nostre taller]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[Lina Bo Bardi, Centro Cultural SESC de Pompéia, Sao Paulo, Brasil, 1986]
[per qui no el conegui, el Jordi és professor de projectes de quart matins i, sobretot, organitzador d'èpics duels futbolístics alumnes vs. professors; ah, i autor d'aquesta magnífica obra]
Avui dilluns, a les 18.30 a la CB.4 (ETSAB), vindrà l'arquitecte Francesc Rius a fer una xerrada emmarcada dins el nostre curs de projectes (2on tardes).
[acabada la xerrada anirem a la 2.1 i exposareu l'entrega en el format que hageu triat (ppt, maqueta, etc.)]
Avui dilluns a les 18.30 a la CB.4 ve l'Elías Torres a fer una conferència sobre espai públic al nostre curs (projectes de segon tardes). La sessió és oberta a tothom.
[A. M. Lapeña i Elías Torres, Passeig de Ronda de les muralles de Palma, 2000]
Aquesta és, sens dubte, una de les meves obres preferides.
El Fuji Kindergarten, dels Tezuka Architects, és un lloc excepcional: arquitectura de l'experiència i molt, molt, optimisme.
No descriuré aquí l'edifici, un autèntic joc pels nens, que a part de que quasi s'entén sol, està molt ben explicat pels propis autors a l'article del Tectónica 34 -de lectura imprescindible!-.
Em limitaré a posar la lupa en alguns dels detalls que marquen la diferència: 1) l'edifici (per nens) té 210 cm d'alçada lliure interior; 2) la barana de la coberta està dissenyada per possibilitar (als nens) assentar-s'hi amb les cames penjant; 3) el 'problema' dels arbres gegants preexistents es converteix en un dels millors moments (pels nens) de l'obra, a la coberta; 4) mai cap tobogan ha estat tan imprescindible en cap edifici; 5) els sis rails de les portes corredisses converteixen les aules en porxos; 6) les fonts i els sobreeixidors són autèntics espais de jocs d'aigua (pels nens); 7) etc.
Un parell d'apunts més:
"(...) en la Roof-House no hay barandillas. Los directores de la escuela nos comentaron que ésta tampoco tuviera barandilla. (...) Pero una escuela infantil sin barandilla es imposible. La pareja que dirige la escuela propuso entonces una solución (...) que los niños que se cayeran quedaran recogidos en una red (...) pero no era una buena idea. No teníamos respuesta a qué hacer cuando el niño estuviera en la red. (...) Los aleros son un lugar muy agradable en el que sentarse (...) una balustrada muy ligera con soportes cada 11cm, suficientemente estrecha para que no quepa la cabeza de un niño. Los pies sí que pueden pasar, a no ser que sean muy grandes, (...)" (tret de l'article del 'Tectónica 34'; escrit per Takaharu+Yui Tezuka) "- (...) i no són perillosos aquests lluernaris aquí al mig? Els nens poden entrebancar-se i xocar amb el vidre! - Si un nen hi xoca i es fa mal, possiblement el següent cop anirà més en compte i no hi tornarà a xocar; els nens estan aquí per aprendre (...)" (conversa entre un visitant i una mestra, treta del vídeo de sota -una mica cursi, per cert, però amb bons moments-)
Queda clar que el valor de Fuji Kindergarten no està només en l'arquitectura i en els arquitectes...
[ja us vaig dir que l'explicació d'aquesta obra el dimecres a classe tenia 'poc' a veure amb el marc propi del curs; només em semblava que després de la decepcionant sessió de dilluns passat, on vareu (mal) explicar tots els vostres projectes -molt millors que les vostres paraules!-, tocava una dosi d'optimisme; i aquesta obra si alguna cosa desprèn és això, optimisme; apa, a seguir treballant!; demà comencem sessió a la CB4 amb una xerrada d'Elias Torres, i després seguim al taller]