Sens dubte un dels espais públics 'dissenyats' més impressionants i amb més vida que he visitat, efervescent un diumenge a la tarda, amb milers de persones en moviment (mercats, skaters, etc.) i espai buit, metafísic -molt SANAA-, un dilluns al migdia.
La marquesina gegantíssima -mai la veus sencera- t'entra al parc sense adonar-te'n, amb sorprenent naturalitat -a Sao Paulo la ciutat canvia molt ràpid, només cal caminar.
La gran coberta, a pesar del seu calibre, sinuosa en planta i en secció, emmarca el parc miris on miris, convertint-lo en una escletxa horitzontal verda extremadament lluminosa. Sota la pesada llosa, amb pilars més separats del previsible (llums de més de 10 metres), la ciutat hi bull -mai tants crits m'han semblat tan imprescindibles!
Passejant per Ibirapuera aquesta pèrgola 'sense autor' em va impressionar... només la vista d'ocell contemporània (el google maps) i la certificació definitiva (wikipèdia) m'han aclarit que aquí hi havia un autor, que més d'un cop la va encertar -100 anys donen per molt...
Al Parc d'Ibirapuera hi conviuen tres obres (tripolars?) d'Oscar Niemeyer, la marquesina infinita, insuperable, el museu d'art contemporani, amb alguns bons moments (quasi Lacatonians), i l'auditori de la llengua vermella, que no hi ha per on agafar-lo, ni per fora ni per dins -disculpeu els incondicionals, si és que hi sou.
[vaig parlar d'aquesta obra comentant el projecte de la Marta G., dilluns passat; és un objecte colateral respecte la temàtica del curs, però em va semblar tan bo in situ que es val un post al blog; a Sao Paulo, on vaig estar fa un parell de mesos, vaig visitar alguns edificis excepcionals de Lina Bo Bardi i Vilanova Artigas, i la ciutat en sí em va entusiasmar... potser trobaré moments per anar penjant material d'aquestes memorables visites]
 |
| [Oscar Niemeyer, marquise do Ibirapuera, Sao Paulo, Brasil, 1954] |
