Cinc biblioteques exemplars, tres d'elles amb un gran impacte en la història recent de l'arquitectura.
En primer lloc, la
biblioteca d'Estocolm (1924-27) d'
Asplund, que va esdevenir tot un referent de biblioteca clàssica, on la sala de lectura, monumental i simbòlica, era l'argument principal de l'edifici. Seixanta anys més tard les dues biblioteques parisenques, per a dos concursos, de
Koolhaas, la
Très Grande Bibliothèque (1989) i la de
Jussieu (1992) van suposar un autèntic revulsiu arquitectònic: la primera, per proposar descaradament un element mècanic de circulació (18 ascensors) com a única comunicació vertical pública de tot l'edifici, i la segona, per dil·lapidar el pla horitzontal i les escales creant un recorregut continuu en rampa que portava l'usuari des de la planta baixa fins a l'àtic sense (pràcticament) haver de pujar un sol graó. Una veritable revolució arquitectònica de principis dels 90.
Els altres dos edificis, menys innovadors, són la
biblioteca de la universitat d'Aveiro de Siza, deutora dels postulats bibliotecaris més recurrents d'Alvar Aalto, i la magnífica petita biblioteca de Venissieux, de
Dominique Perrault, de la qual en destacaria la sobrietat volumètrica i la seva planta, amb una circulació perimetral contínua molt interessant.
[Koolhaas (evidentment) no va guanyar cap dels dos concursos però l'ombra de Jussieu ha estat molt (massa!) allargada; despatxos d'arquitectura (que sovint ratllen la frivolitat) com els
MVRDV i els
BIG han sobreexplotat aquest model d'edifici-rampa fins a l'extenuació; al final, per mi, el millor edifici 'amb rampa' construït és, sens dubte, el
Kunsthal de Rotterdam del mateix Koolhaas (de visita obligada!)...]
