marquise do Ibirapuera [Oscar Niemeyer]

28.000 metres quadrats de porxo, a Sao Paulo.

Sens dubte un dels espais públics 'dissenyats' més impressionants i amb més vida que he visitat, efervescent un diumenge a la tarda, amb milers de persones en moviment (mercats, skaters, etc.) i espai buit, metafísic -molt SANAA-, un dilluns al migdia.

La marquesina gegantíssima -mai la veus sencera- t'entra al parc sense adonar-te'n, amb sorprenent naturalitat -a Sao Paulo la ciutat canvia molt ràpid, només cal caminar.
La gran coberta, a pesar del seu calibre, sinuosa en planta i en secció, emmarca el parc miris on miris, convertint-lo en una escletxa horitzontal verda extremadament lluminosa. Sota la pesada llosa, amb pilars més separats del previsible (llums de més de 10 metres), la ciutat hi bull -mai tants crits m'han semblat tan imprescindibles!

Passejant per Ibirapuera aquesta pèrgola 'sense autor' em va impressionar... només la vista d'ocell contemporània (el google maps) i la certificació definitiva (wikipèdia) m'han aclarit que aquí hi havia un autor, que més d'un cop la va encertar -100 anys donen per molt...
Al Parc d'Ibirapuera hi conviuen tres obres (tripolars?) d'Oscar Niemeyer, la marquesina infinita, insuperable, el museu d'art contemporani, amb alguns bons moments (quasi Lacatonians), i l'auditori de la llengua vermella, que no hi ha per on agafar-lo, ni per fora ni per dins -disculpeu els incondicionals, si és que hi sou.

[vaig parlar d'aquesta obra comentant el projecte de la Marta G., dilluns passat; és un objecte colateral respecte la temàtica del curs, però em va semblar tan bo in situ que es val un post al blog; a Sao Paulo, on vaig estar fa un parell de mesos, vaig visitar alguns edificis excepcionals de Lina Bo Bardi i Vilanova Artigas, i la ciutat en sí em va entusiasmar... potser trobaré moments per anar penjant material d'aquestes memorables visites]

[Oscar Niemeyer, marquise do Ibirapuera, Sao Paulo, Brasil, 1954]

  

Marquise do Parque do Ibirapuera, São Paulo, Brazil from Pedro Kok on Vimeo.

Shabonos [Ianomami]

Els Shabonos són fascinants.
-fa uns dies en vaig veure a passar unes imatges pel Facebook publicades per Socks-Studio, un blog molt aconsellable de seguir.

Els Shabonos, una construcció multifamiliar dels Ianomami, un poble de l'Amazones, estan conformats per una estructura de troncs circular molt bàsica, coberta al perímetre, que genera un espai central obert impressionant -el Shabono-. Cada paravent perimetral pertany a una unitat familiar, i el centre és de tots. La vida del Shabono és efímera -per higiene-, aproximadament cada 2 anys el cremen i en construeixen un de nou, sovint al mateix lloc.
Més enllà de l'interès antropològic del Ianomami -tribus atrapades en un temps molt llunyà-, els Shabonos van a l'essència de l'arquitectura: infraestructura suport per l'activitat humana, que dóna aixopluc i confereix atmosfera (espaial i social) a la vida dels seus habitants.

[molt aconsellable veure aquest reportatge]

[recordeu que aquesta setmana tenim classe normal entre ponts...]

una casa i un museu [Pezo von Ellrichshausen]

No hi ha massa obres dels Pezo von Ellrichshausen al blog -tot i que la seva arquitectura m'interessa.
Arran de la maqueta que va portar el Joan C. ahir a classe en publico un parell d'obres, la Casa Nida i el LAMP Art Museum.
Tot i no està construït, el LAMP Art Museum, és -per mi- una de les millors obres (recents) dels xilens.

[que tingueu un bon pont... de projectes; l'entrega el dimecres, a classe; penqueu com animals]

[Pezo von Ellrichshausen, Nida House, Navidad, Chile, 2015]

[Pezo von Ellrichshausen, Nida House, Navidad, Chile, 2015]

[Pezo von Ellrichshausen, LAMP Art Museum, Concepción, Chile, 2015-]

[Pezo von Ellrichshausen, LAMP Art Museum, Concepción, Chile, 2015-]

4 maquetes [rehabilitació equipament adaptable II]

De la correcció de dilluns amb la Marta S., quatre de les referències que van sortir.
Totes quatre obres amb plantes molt contundents.
I només la de Toyo Ito construïda.
I la del Koolhaas, inici d'una revolució (formal).

[aneu fent maquetes...]

[Christian Kerez]

[Valerio Olgiati]

[Toyo Ito]

[OMA, Rem Koolhaas]

Serpentine Gallery Pavilion 2011 [Peter Zumthor]

Potser aquesta obra és massa perfecte per ser excepcional.

Des de fora, el mur negre, alt, amb les portes negres. I les ombres negres.
Ja dins, el corredor, negre, subratlla la llum blanca de les portes intercalades a banda i banda -mai cara a cara.
La transició (negra) s'acaba de cop. Rere la porta un món a part. De fulles i flors -i gent. Tot aixafat per un porxo molt baix, negre, amb un banc corregut, negre, a tot el perímetre, i un escampall de taules. I una coberta, negra, tan inclinada que és façana. Amb els arbres del jardí de fora com a teló de fons.

I de vegades hi plou. Molt.

La materialitat integral (negra) d'aquesta obra és imprescindible.
El pavelló és, per encàrrec, reversible. Amb una carcassa de pòrtics de fusta molt seguits, amb escairades de secció ajustada, estabilitzats amb panells de fusta (verticals, horitzontals i inclinats) revestits amb tela de sac untada amb una pintura polimèrica, negra.

Potser un punt s'escapa de la perfecció: els camins sinuosos sobre la gespa que condueixen a l'espectador des dels jardins de fora cap a les portes d'entrada (negres).

Potser sí que l'obra és excepcional.

[Zumthor és una de les portes que necessàriament cal obrir ja a segon; dimecres 'seguirem' amb les maquetes, plànols i, espero que definitivament, perspectives i altres dibuixos]

[Peter Zumthor, Serpentine Gallery Pavilion, London, UK, 2011]

 

Antivilla [Arno Brandlhuber]

No és fàcil parlar d'aquesta obra.
-no és fàcil aquesta obra.

Algun cop ja he escrit sobre les obres que et regalen un nus a l'estómac.
Obres amb les quals és impossible intentar una aproximació estrictament racional, segur incompleta. Obres que et generen una atracció sempre creixent -a mesura que t'hi vas endinsant, necessites saber-ne més. Obres incomprensibles i inexplicables. Obres inabastables -sempre notes que alguna cosa se t'escapa. Però obres definitivament atraients. Potser sublims -i no per altíssima bellesa, precisament.

A l'Antivilla d'Arno Brandlhuber l'obnubilació (meva) venia, en primera instància -i ja per sempre-, per les dues parelles de finestres dels testers al primer pis, uns esventraments (quasi postbèl·lics) fets literalment de dins cap a fora; però també pel revestiment grumollós ple, ple, de matisos de la façana; i per la coberta plana que aixafa -exageradament- tota la composició; i pel sobreeixidor descomunal, excèntric, quasi cubista, de la façana principal (?) -mireu l'aigua al vídeo de sota!-; i per uns espais interiors suggeridors però buscadament aconfortables, psíquica i físicament; i per les cortines; etc.
I per un dubte (molt) inicial -ara evidentment clarificat- sobre si es tractava o no d'una obra nova...

Potser no hi ha res (més) a dir sobre aquesta obra.
-potser no hi ha res en aquesta obra.

[per cert, Arno Brandlhuber sembla un personatge tan inquietant com ho és la mateixa Antivilla]

[dimecres comencem amb sessió conjunta a la 2.4 -la Paloma M. presentarà el seu projecte en representació del nostre grup- i seguim, a la segona part de la classe, a la 2.1; possiblement fent una valoració dels exercicis que heu entregat; ah, comencem l'exercici més determinant del quadrimestre...]

[Brandlhuber + Emde, Schneider, Antivilla, Krampnitz, Alemanya, 2010-]