L'arquitectura de Valerio Olgiati és tan particular, mística i suggeridora com, sovint, irregular.
Das Gelbe Haus és excepcional. Olgiati converteix l'edifici existent en pura matèria de construcció. La transformació és absoluta però, quasi com una cicatriu, l'essència -o el fantasma- de l'original resta allà ad eternum.
La seqüència del projecte (imatge a imatge, a sota) és prou clara: 1) el 'xalet suís' original (groc); 2) la maqueta (blanca), conclusió de l'anàlisi interior; 3) la sala (blanca), amb ressonàncies de l'estructura (blanca) i les finestres (blanques); 4) la planta (blanca); 5) la façana (blanca), descarnant els murs (grocs) del 'xalet' i cicatritzant-ne totes les arrugues, velles i noves; i, finalment, 6) el detall constructiu, de precisió impecablement suïssa -mireu el detall i després mireu la imatge, i altre cop el detall, etc.
Rehabilitar sempre vol dir (re)utilitzar bé la preexistència -encara que sigui a costa d'emblanquinar allò que tothom creia eternament groc...
[les propostes d'Olgiati sempre són de gran densitat; és poc fàcil de captar-ne el valor d'entrada; hi ha arquitectures que necessiten una digestió llarga; ah, i si mai aneu a Suïssa, passeu per Flims -molt a prop de Zumvitg, Chur i Vals!]
Lacaton & Vassal són els arquitectes més rellevants dels darrers 15 anys.
El Palais de Tokyo és un dels projectes-paradigma de Lacaton-Vassal (juntament amb la plaça, la casa Latapie i l'escola de Nantes). El Palais suposa una inflexió definitiva, i sense retorn, en l'arquitectura del re-aprofitament.
L'edifici, de 1937, era, estilísticament (entre d'altres paràmetres), un dels 'pitjors' edificis del centre de París però, a pesar de tot, molts metres cúbics d'edifici... grans espais, molt diversos i amb molta llum. Espais existents. Espais de possibilitat. (I una estructura brutal!). Molt potencial. I els Lacaton detecten aquest valor (pre)existent i plantegen una estratègia de franctirador: mínima intervenció però a la vegada recuperació total. Molts metres i molta qualitat amb un pressupost proporcionalment baix.
Projectar en un edifici existent ens obliga (als arquitectes) a realitzar una anàlisi polièdrica molt crítica i profunda del conjunt original. I a decidir amb precisió quines són les intervencions imprescindibles per condicionar-lo. La rehabilitació és el present -i el futur- de l'arquitectura.
[aquest és possiblement un dels projectes més interessant que he publicat mai en el blog però el meu text és breu; i ho és deliberadament; la descripció de l'obra, publicada en el 2G, és imprescindible i impecable; allà hi és (quasi) tot; és per això que l'afegeixo com a imatge tancant el post (us la podeu descarregar si no la veieu prou bé); sense excuses, LLEGIU-LA! -a poder ser directament del 2G físic...]
Demà, dimecres 7, a les 16.00 tindrà lloc la conferència 'pensaments compartits' a càrrec d'Aixopluc (David Tapias) i Bosch.Capdeferro a la sala d'actes de l'ETSAB.
[habituals del bloc (1,2,3), són dos dels despatxos emergents més interessants del país; tots els qui hi pugueu anar no deixeu de fer-ho!]
Kersten Geers i David Van Severen proposen, per mi, una de les aproximacions arquitectòniques més interessants i gruixudes del moment.
En aquest petit projecte per habilitar un pavelló on exposar la seva pròpia obra a la Biennal de Venècia de 2010 aconsegueixen, amb mitjans molt ajustats, una proposta excepcional: 1) detectant el valor de l'estructura espacial existent -8 magatzems inconnexes; 2) convertint en oportunitat la incomunicació interior de les sales, mitjançant 3) la creació d'un porxo lleuger -una mica SANAA o Ishigami-, que lliga l'edifici amb el magnífic jardí existent i habilita la circulació de l'espectador, d'habitació a habitació, sota 'cobert' i, per últim, 4) no fent cap intervenció a les sales, a part de la imprescindible neteja, i decidint mostrar un parell d'obres dins de cadascuna d'elles contraposant-hi dues grans imatges.
Rehabilitar no només és restaurar o treballar (físicament) sobre la preexistència; sovint, com en aquest cas, una adició valenta (imprescindible) pot transformar i fer entrar en valor allò original convertint els defectes (insalvables?) en oportunitats de projecte.
[un consell: cal no perdre la pista a aquests arquitectes belgues; no deixeu de fullejar el darrer 2G i, quan tingueu una estona, mireu la conferència que tanca el post (al minut 56.40 expliquen aquesta obra)]
Hi ha un abans i un després de la Tate Modern en l'arquitectura d'Herzog & de Meuron. L'exquisidesa i precisió de les obres dels anys 80's al 2.000 comença a desdibuixar-se i a descontrolar-se a partir d'aquest primer gran encàrrec, sovint aproximant-se perillosament a la pròpia caricatura (H&d'M copiant a H&d'M) -no és fàcil fer-se (molt) gran i seguir fent arquitectura excel·lent!-.
A la Tate, la proposta d'Herzog & de Meuron era possiblement d'entre tots els participants la més respectuosa amb l'edifici existent: 1) mantenia la icònica xemeneia de la central elèctrica; 2) treballava totes les parts noves de la façana amb obra vista semblant a l'original; i 3) l'espai principal del nou museu, el hall, aprofitava la monumental sala de turbines. A més, en façana, 4) una gran llanterna horitzontal situada a la coberta de la nau subratllava el 'retrobat' edifici a l'skyline londinenc fent gala de la subtilesa contundent dels projectes pretèrits dels suïssos. Per contra, la potència de tots aquests elements citats contrasta, respecte a la relació que estableixen amb l'antic edifici, amb les neutres, impersonals i quasi anodines sales d'exposició (que podrien donar-se en qualsevol altre (bon) museu).
[a pesar de marcar aquesta inflexió -per mi clarament negativa- en l'obra d'Herzog & de Meuron, la Tate Modern és una rehabilitació prou exemplar; un projecte que (re)aprofita i revaloritza l'edifici original i que no es pot concebre sense aquella pre-existència que alguns dels gurus que varen participar en el concurs s'entestaven en dilapidar (1, 2, etc.)]
.jpg)
